A Santa Eugenia d'Avinyonet i caminant prop del riu Manol

La sortida d’aquest dimarts 10 de marc, uns dies abans del confinament, va ser per caminar a prop del riu Manol, per tancar els itineraris que hem fet darrerament sobre els rius propers a casa nostra. I tot anant cap a Figueres hem entrar al Masos de Pau per conèixer l’ermita de Santa Eugènia que pertany a Avinyonet de Puigventós.

Per arribar-hi cal anar per la N-260 de Besalú a Figueres i just deixar Mas Pau i abans d’arribar a la rotonda de Avinyoner, Vilanant i Cistella, hi ha un cartell que posa Santa Eugènia, Una pista t’apropa en menys d’un km. a davant de l’ermita

Santa Eugènia

Es troba situada al sud del poble, aproximadament a un km. Es tracta d’una esglesiola d’una nau amb un absis semicircular d’origen romànic, segurament del segle XI, modificada el XVII i restaurada pel Patronat Santa Eugènia als any 70.

Era en altres èpoques, parròquia dels masos i estava situada enmig d’un encreuament de camins.

I hem seguit cap el Manol.

El Manol és un afluent de la Muga que ja vàrem fer en el seu moment. És el riu més important de l’Alt Empordà i neix a la Tossa d’Espinau prop del massís del Mont, a l’Alta Garrotxa. El seu camí passa per Lladó, Navata, Santa Llogaia d’Àlguema, Avinyonet de Puigventós, Vilafant, Figueres i Vilanova de la Muga.

Nosaltres hem escollit Vilafant per la nostra descoberta, ja que teniem una fitxa “d’Indrets de Catalunya” Associació Cultural l’ateneu , que ens ha facilitat l’inici del camí. Aquest es troba a Can Massanet, una casa pairal del segle 18 situada al sud de Vilafant a tocar de la carretera que uneix Figueres i Besalú.

Amb les indicacions de la fitxa  no ens ha estat gens difícil trobar la masia que val a dir que en aquest moment és un restaurant on hem estat molt ben rebuts i que més endavant us en parlarem.

Seguim el camí i al cap d’un parell de minuts arribem a l’alzina centenària de Can Massanet, un arbre monumental, catalogat per la Generalitat, al peu del qual hi raja una font.

L' Alzina de la Font de Can Massanet és un arbre centenari, de grans dimensions, de l'espècie Quercus ilex . Està situada al municipi de Vilafant (Alt Empordà), prop del mas Can Puig Massanet, sobre el marge d'un camí ombrívol que baixa al riu Manol des del nucli antic, a tocar d'una zona d'horts. Està catalogat com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya des de 1991.

Al peu de l'alzina hi brolla una font, procedent de les aigües freàtiques de la finca de Can Massanet. Aquestes aigües, molt abundants, havien servit per abastar part de la població de Figueres entre 1917 i 1971. Actualment, però, l'aigua de la font no és apta per a l'ús de boca.

L'indret gaudeix d'una gran popularitat entre els veïns del municipi, que hi solien acudir a berenar els dies festius. El compositor Manuel Bertran i Pujol va dedicar-li la sardana "La font de Can Massanet", estrenada a Vilafant el 16 de setembre de 1952 per la festa major de Sant Cebrià.

Hem seguit endavant hem passat per una plantació de plàtans i arribem a un gran camp de conreu on uns grans aspersors anaven regant el terreny. El riu el teníem a l’esquerra del camí i durant el trajecte hem trobat diferents passeres que el traspassaven.

L’itinerari voreja aquest camp, tot deixant-lo a la dreta, fins al final. En aquest indret trobem una de les passeres que cal travessar si volem continuar amb l’itinerari que portem a la fitxa.

La passera no l’hem vist gent segura i el doll de l’aigua era important, aquest fet ens ha fet abandonar la fitxa i seguir camí enllà seguint el riu. Si haguéssim seguit l’itinerari de la fitxa hauríem arribat a la impressionant Gorga de Palol, sota els cingles del conjunt arqueològic de Palol Sabaldòria on acaba l’itinerari.

D’acord amb l’horari que havíem quedat amb la parella que porta el restaurant “La Tartana” hem refet el camí i hem aprofitat per parlar amb ells i fer una descoberta de la casa pairal de Can Massanet ara convertida en un restaurant. Han ocupat una part de la masia, la planta baixa reformada, per fer el restaurant, amb sales amplies i deixant elements antics, com la premsa d’oli, que ho fa molt agradable. També tenen un jardi d’estiu amb taules i servei de bar. Val a dir que ens ha encantat el tracte de la parella, tenen un sentiment per la natura i per estimar i respectar els productes de proximitat amb arguments sòlids, que ens ha agradat, hem pres una cola cola que no és de la marca i que és una beguda semblant que els hi porten d’Alemanya. Fan un menú a un preu molt correcte i tot són plats molt el.laborats.

Hem queda’t que hi tornaríem, però de moment estem confinats.

De Portvendres a l'ermita de Cosprons

La sortida d’aquest dimarts ha sigut a Portvendres (Catalunya Nord), una població al costat del mar a la Costa Vermella, entre Cotlliure i Banyuls.

Quan a l’estiu vàrem estar al Port de la Selva, ja venien uns vaixells turístics que feien aquesta ruta: Portvendres, Port de la Selva.

D’un llibret d’excursions de la Costa Vermella hem fet l’itinerari Portvendres fins a Cosprons, és un antic camí de mules que aprofita els camins d’anar a les vinyes per a anar al llogarret de Cosprons.

Monument al fadrins

A l’arriba a Portvendres hem anat a l’oficina d’informació a recollir un mapa de la vila a fi de situar-nos per a iniciar la matinal, ens hem facilitat les coordenades per a anar a trobar el lloc de sortida que és l’estació de trens. Abans hem anat a fer un petit passeig pel costal del mar, així hem pogut veure l’ho important que era el port, primer per lo arrecerat que queda, i segon per la profunditat del mateix, doncs un vaixell de gran tonelatge estava fent la descàrrega.

Portvendres, és una vila, cap de la comuna del mateix nom, de 4.214 habitants, de la comarca del  Rosselló a la Catalunya del Nord

És una vila turística situada a la Costa veermella , alhora és el por d'aigües profundes més important de la zona. En altres temps va ser el principal punt d'embarcament cap a Algèria.

Actualment, juntament amb les viles d'Argelers de la Marenda i Cotlliure i els pobles de Banyuls de la Marenda, Cerevera, Palau de Vidre i Sant Andreu de Sureda forma part del cantó número 5, de La Costa vermella (nova agrupació de municipis fruit de la reestructuració cantonal feta amb motiu de les eleccions cantonals i departamentals del 2015), amb capitalitat a Argelers.

La dita diu A Portvendres, piquen pebre, | a Argelers, piquen sal: | l’alegria de les dones | és sota del davantal.

Com Banyuls i Cotlliure, Portvendres se'l veu una població marinera amb força turisme a l’estiu i molta activitat al voltant del peix; malgrat al dia gris que ha fet es veia molt moviment, hem fet un cafè, hem agafat els bastons i a caminar. Era ¼ de 12 quan hem sortit, ho hem fet des de l’altre banda de l’estació, i hem anat seguint el recorregut núm. 8, uns senyals grocs ens han acompanyat tot el camí. Si no et despistes, no tens pèrdua doncs està molt ben senyalitzat, d’acord amb els paràmetres horaris del itinerari amb una hora i 10 minuts, hem arribat a Cosprons, és un petit nucli on només hi ha de 15 a 20 cases, amb una església força original i un cementiri adossat al costat, a les làpides es llegeixen forces cognoms catalans.

Segons l’itinerari a l’interior de l’església s’hi troba un Crist en creu, declarat monument històric, en fusta pintada que pertany al S.XVII. Hem fet algunes fotografies i hem seguit el camí, el camí anava per una pista mig asfaltada, hem vist que feia molta volta i difícilment acomplirem l’horari.

Hem preguntat a un pagès que cuitava la vinya i ens ha donat la pista per escurçar el camí, hem arribat a Portvendres dins l’horari previst, eren tres quarts de dues, hora de dinar, a la costa no hi ha tan problema com als pobles d’interior, que amb els horaris son més estrictes. A estàt una excursió molt reeixida, entre bosc, vinyes, i corrioles, entre ginestes, fonoll, estepa i esparreguera hem fet dues hores i mitja de camí

Hem dinat a Bistrot de France, en un tancat de vidre al costat del mar, altres catalans també hi menjaven, al restaurant hi trobes algú català, en els camins “jamais”.

Una sopa de peix i una amanida als tres formatges amb un segon de peix amb acompanyament, una gerra de vi del país, postres i cafè. Tot correcte

Hem anat a fer un petit passeig pel costat del port però ben aviat hem decidit que amb vent i fred el millor era anar a buscar el cotxe per tornar a Banyoles, hem arribat a casa a Girona.      

El Castillet i el cementiri a Perpinyà

Aquesta setmana hem tornat a Perpinyà, i hem retardat la sortida al dijous en lloc de dimarts.

Hem aprofitat d’anar a Perpinyà per a visitar el Castellet que tanca els dimarts i per tant hem pogut aprofitar el canvi de dia per a poder-lo visitar

A diferència d’altres vegades hem hagut de fer temps per esperar les onze hora d’obrir i per tan hem anat a fer el tallat i el cafè.

El Castellet és un castell fortalesa i que fou presó del segle XIV situat a la Plaça. de la Victòria, és un edifici emblemàtic, com ho és el Palau dels Reis de Mallorca, a l’interior si troba una exposició de les arts i tradicions populars catalanes.

Es pot veure des de mobiliari, estils de cuina, vestits i eines dels pastors, ceràmica, vestits de tot tipus, art religiós i popular. Bé a ser com una Casa Pairal catalana amb tots els estris, eines i utensilis que s’utilitzaven des de l’orinal, que en diuen “barret de copa o set cagades” fins al braser, anomenat també “El maridet”.

Malgrat som jubilats," troiseme age" o bé "Je sui retretée", has de passar per caixa i pagar tan sols per visitar-lo  6.€ cada un.

En fi va valer la pena, encara que el que està molt bé és l’arquitectura del castell, portes, escales i sales, tot plegat molt autèntic. Hem aplegat la informació que transcrivim  en aquest resum.

El primer Castellet-1368

El Castellet era la porta principal de la vila anant a França.

El 1368, el rei Pere IV d’Aragó desitja reforçar les defenses nord del recinte mallorquí. Per a finançar-ne les obres, els cònsols  de Perpinyà creen un impost per a totes les mercaderies que arriben a les portes de la vila. El mestre d’obres i arquitecte Gitard realitza aleshores una construcció massissa, amb uns volums arrodonits que recorda dos edificis bastits  al mateix temps: La Bastille a París o bé les torres del Fort de Sant Andreu a Villenueve-lès-Avignon.

El Castellet consta de dues torres cilíndriques i d’un elegant matacà. La torreta i els merlets que coronen actualment aquest edifici de maons i marbre de Baixàs, no existien a l’origen.

Les primeres obres sota el regne de Lluís XI

            Després de la presa de Perpinyà per les tropes de Lluís XI, la vila és fortificada per a lluitar contra les agressions exteriors i evitar una revolta dels veïns hostils de França.

Entre el 1475 i el 1483, una important ciutadella es vesteix a l’entorn del castell reial i el primer castellet és reforçat.

Durant aquestes obres hom forada unes troneres pels arcabussos, molt més nombroses del costat de la vila i s’obren finestres fortament enreixades sobre la façana exterior. Un terrat emmerletat i un bonic fanalet es basteixen  al cim del monument per a sostenir els canons tot vigilant la plana del Rosselló. El castellet s’enriqueix igualment d’una nova porta a l’est i d’un baluard (avui desaparegut) al nord.

La Porta de Nostra Dama-1478Realitzada sota el regnat de Lluís XI aquesta porta conserva un estil en harmonia amb la resta del monument. solament uns detalls d’arquitectura com els matacans ens indiquen que fou bastida en una època més tardana. Un elegant dosser de pedra, d’època gòtica conté avui una Verge del segle XIX. A la sortida anàrem a visitar un cementiri que hi ha al costat de la catedral i que a la darrera visita estava tancat, en diuen el Campo Santo i és un espai que han recuperat amb una superfície quadrada, semblant a un claustre, com una gran plaça que al voltant es conserven el que seria els pòrtics gòtics de marbre blanc cada un d’aquest pòrtics correspon a  panteons de gent rica i burgesos de Perpinyà. Es un espai que s’ha recuperat després de llargues vicissituds.

Hem anat a veure la plaça de la República on hi havia hagut el mercat, vàrem llegir que s’havia tirat el mercat. Ha quedat una gran plaça que no se que hi faran, de moment hi ha un aparcament subterrani per més de 300 cotxes.

 Aprofitant la visita al Castellet, hem preguntat on podíem dinar i ens en recomanat “Casa Sansa”, restaurant molt proper al museu. El menú més econòmic era de 19 € i la solució més adient per a nosaltres el “Plat du jour” que era un entrant i un segon o bé segon i postres. Ho hem combinat per a provar-ho tot,

A la sortida hem anat a passejar al Passeig dels plataners fins al Palau dels Congressos i pels Jardins Bir-Hakeim. Hem entrat als magatzems Lafayette a buscar quatre coses que feien falta i a l’acaba, hem recollit el cotxe, que l’hem tingut aparcat al boulevard Clemençau. Un cop asseguts i acomodats al cotxe hem iniciat el camí a Banyoles, que com sempre arribem sobre les 5 de la tarda.  

Descobrint Cotlliure a la Catalunya Nord

L’excursió d’aquest dimarts ha sigut més de tipus cultural que no de caminar, el nostre interès era veure una exposició sobre Henry Matisse i André Derain, els dos coneguts com a creadors del Fauvisme, i que es realitzava a Ceret i a Cotlliure fins el nou d’octubre, hem escollit Cotlliure a fi de conèixer el cèlebre castell.

Hem sortit de Banyoles a Esponellà, Crespià  i anar a trobar el poble de Llers per a entrar a l’autopista en direcció Catalunya nord, el Voló direcció Argelagues fins a Cotlliure on hem arribat a les onze del matí.

Hem anat directament al castell, fer-ne la visita i aprofitar per a veure’n l’exposició. En el transcurs de l’itinerari del castell ja val la pena, a part de la vista de la que en gaudeixes durant tot el recorregut, les sales, subterranis, torres, pati d’armes, bodegues, capella, etc. està tot en molt bon estat i es nota que s’ha fet un gran esforç de conservació.

Exposició sobre el Patrimoni català

En el que havia estàt una capella hi havia una exposició molt interessant sobre el patrimoni marítim Català, com es construïen les barques de pesca, com pescaven al mar i als estanys, la pesca de la sardina i l’anxova, la importància de la vela, de la quilla, de la proa...etc. Una exposició molt didàctica, amb les agulles de cosir les xarxes, els nusos, molt bé. Transcrivim un pessic de fulletó de l’exposició

“El Patrimoni Marítim Català

Però on han anat a parar les veles catalanes?, Les barques catalanes, aquelles que coloraven el litoral dels Pirineus Orientals. Aquelles que han fet escriure a Derain que “Cotlliure sense vela, és un vespre sense estels”. Avui tan sols queden uns pocs exemplars navegants d’aquestes construccions, entre les quals una ha estat classificada Monument Històric “Nostra Senyora de Consolació”. Quin orgull de trobar-se a bord  seu, els aficionats a la navegació que la creuen la saluden amb una reverència. Al moll, cap avi, donant la mà als seus néts, pot privar-se d’explicar la Història. Aquella de les campanyes de pesca, de la dura vida d’aquells marins i com marxaven mar endins cap a les costes rocoses i arenoses per obtenir el sardinal”.

Hem fet la visita a l’exposició de Matisse i Derain la seva celebració venia donat per fer  anys que varen arribar a Cotlliure i posteriorment hi varen fer moltes estades Henry Matisse i André Derain anaven a la recerca d’altres expressions de la pintura a Cotlliure i varen trobar l’esclat del color i la lluminositat característiques de les seves obres.

A Cotlliure, Matisse  retroba l’exaltació i, més tard, escrivia que “treballant davant d’un paisatge exaltant, només pensava a fer cantar els meus colors”.

Molts altres pintors i escultors també hi tenien representada alguna obra seva d’Aristides Mayol hi havia una pintura i una escultura. En un annexe a la sala de l’exposició hi havia una mostra de cartes, postals, i documents que feien referència de l’estada dels pintors en aquells primers anys del segle a Cotlliure.

Encara hem vist una altre exposició en gràfica a la torre de guàrdia de l’elaboració de l’anxova, de tot el procés de pesca, rentat, conservació...etc. Molt entenedora.

I així hem omplert el matí, eren a prop de les dues quan hem sortit, Cotlliure estava molt animat amb persones a la platja, a les terrasses dels restaurants, passejant, feia un dia excel·lent per passejar, un dia de tardor però esplèndid.

Ens hem situat a dinar en una terrassa de cara al castell que hem visitat “Las Rocas” era el seu nom, la Carme un plat de musclos i patates fregides i jo una amanida de Cotlliure que eren seitons avinagrats, anxoves confitades i pebrot vermell, ah i quatre olives; Ben acabat i pagat, hem anat a fer un passeig fins l’església de la Mare de Déu dels Àngels i un recorregut pels carrers i places de darrera la primera línia de mar. Tot molt net i polit, el recorregut ens ha portat fins l’aparcament on hem recollit l’UF i cap a Banyoles.

Avui hem pujat al Puig Neulós

L’excursió d’aquest dimarts ha estat per pujar al Puig Neulós a la Catalunya Nord, el dia s’havia aixecat d’allò més clar i no tinguérem cap dubte en escollir el lloc. Aquesta sortida es la que feia temps volíem fer.

Hem sortit per Bàscara, La Jonquera, el Pertus, on com la darrera vegada que hi vàrem passar hi ha un moviment inusual, vehicles i persones arreu. Cal anar amb compte al traspassar-lo.

Hem enfilat per la carretera que va a Sant Joan i Sant Martí d’Albera fins a trobar l’encreuament que porta al Coll d’Ouillat  on ens hem informat per a pujar al Puig Neulós.

La persona que estava treballant a l’alberg i restaurant ens ha dit que allà mateix començava el camí, però podíem pujar un quilòmetre en cotxe per carretera per a  agafar el camí més amunt i així ho hem fet, motxilles, bastons, prismàtics i amunt; el camí tota l’estona fa pujada, però no hi ha dificultats.

Molt aviat veus les antenes i repetidors que hi ha al cim, és una llàstima perquè malmet el paisatge, però els avantatges tecnològics tenen aquestes servituds. El camí puja per la carena tenint a la dreta la nostra Catalunya i a l’esquerra la que també ho podria ser, ens ha frepat veure que els dos darrers quilòmetres hi ha una tanca que separa els dos territoris, és amb filferro de punxes igual que un camp de concentració, suposem que es manté  pel bestiar, és curiós.

A  prop del Puig Neulós

Finalment “Hem fet el cim”, la vista és colossal, extraordinària, imponent. A la vessant nostra: El Port de la Selva, Cantallops, la ciutat del perfum, i sota mateix el Castell de Requesens. A la part francesa totes les platges de la costa vermella, Perpinyà i quantitat de pobles que es difícil conèixer, però el que és cert és que hi ha una plana extensa amb

molts pobles força grans i també de petits nuclis; la vista de les muntanyes és impressionant, el Món, el Bassegoda des d’aquí fa com una piràmide, cosa inusual des de Banyoles  i tota la serralada pirinenca, començant per el majestuós Canigó que queda davant del Neulós.

El Puig Neulós (en francès pic du Néoulous, adaptació de la pronúncia rossellonesa "puig Neulús") és una muntanya de la serra de l'Albera, de la qual és el pic culminant (1.256 m). És compartit pels municipis de la Jonquera (Alt Empordà), la Roca de l'Albera i Sureda (Roselló) tots dos) i fa de divisòria entre les respectives comarques. La seva carena fou fronterera entre els antics comptats d'Empúries i de Roselló  i, des del Tractat dels Pirineus (1659), ho és entre els estats espanyol i francés..

És situat a l'extrem sud-oest del terme comunal de Sureda, al sud-est del de la Roca d'Albera i al de llevant del terme municipal de la Jonquera. És al nord-est del Roc dels Tres termes i al nord-oest del Pla de la Tanyereda i del Puig Pregon..

Aquest cim esta inclòs al llistat de 100 cims de la FEEC.. És, a més, un dels destins habituals de les rutes excursionistes de la zona occidental de la Serra de l'Albera de la qual és el cim culminant.

La Plana des de el Neulós

Tot baixant hem anat a veure un pou de neu que està situat a la vessant catalana per dir-ho d’alguna manera, està molt ben conservat i és diferent dels que nosaltres havíem vist. Es tracta d’un dipòsit de 10 metres de fons per 5 metres d’amplada de forma circular on en subsòl hi ha un túnel de 10 metres que es per on treien el glaç. És difícil d’imaginar que en aquell indret ple de neu fred, inhòspit, hi haguessin persones que emmagatzemessin neu.

Hem segut baixant fins el Coll d’Ouillat on hi ha l’aparcament i ha on hem decidit anar a menjar quelcom  al Xalet de l’Albera, doncs ja eren quasi les dues i fins a Pertus encara hi ha ¾ d’hora més. A França ja no menges. A diferència de quan estem per Catalunya, aquí hem trobat força gent fent muntanya. quan ja havíem dinat un grup d’uns 35/40 persones emprenien la pujada.

Monuments dalt del Neulós

Hem menjat en una taula a l’exterior la Carme ha menjat una truita farcida de formatge, i jo de pernil dolç amb patates fregides i enciam, una cervesa i cafès, suficient.

Que bé! Fabulós! avui  hem fet, el Puig Neulós!.

A Banyuls per caminar entre vinyes

Aquest dimarts hem anat a veure la verema a Banyuls tot fent un recorregut per les vinyes. Feia aproximadament un any que havíem vist a collir raïm, estàvem entre anar a la Voló o Banyuls, finalment ha guanyat el Cru de Banyuls (vi del celler dels Templers).

Hem sortit a l’hora de sempre i hem escollit Espolla a fi d’entrar pel Coll de Banyuls a veure l’espectacle de les vinyes i el mar, com el títol de la fitxa del recorregut que hem fet, Vinyes verdes vora la mar...

A Banyuls hem fet el cafè i el tallat i tot seguit hem anat a buscar l’oficina de Turisme, que per cert, estava molt animada.

Hem demanat per fer “balades” que és com en diuen d’aquestes excursions i ens han ofert un llibre per tan sols 5 € on hi ha 16 recorreguts, 4 per cadascun dels pobles de la Costa vermella; Banyuls, Cotlliure, Port Vendres i Argeles i en la de Banyuls hi havia el recorregut que nosaltres portàvem, ens han donat un mapa de la vila, i amb aquest material hem pujat al vehicle fins on hi ha la Gendarmeria, lloc de sortida del recorregut, eren les 11.15 del matí.

L’avantatge d’aquestes excursions és que estan marcades de color groc, i això fa que no tinguis problemes durant el recorregut.

Amb el pas ferm hem començat a pujar fins la capella de la Mare de Déu de la Saleta, on hi ha una vista excel·lent del poble i la platja de Banyuls, a partir d’aquí el camí ja segueix entre vinyes carregades de raïm negre, que encara no collien, tan sols hem vist un indret on ho estaven fent, era prop de la Masia on hi ha el Museu d’Arístides Maillol.

El camí segueix per la Vall de Pompó anant per la carena, tot i així fins arribar al Coll de Llagostera,  eren les 13.15 hores, cal restar mitja hora que hem parat a carregar piles i mirar el paisatge a la capella, fer fotos...etc. ;  hem trobat grups de excursionistes en diferents indrets de l’excursió.

Al Coll de Llagostera hi ha un mirador on explica que a l’edat mitjana el raïm es premsava en uns dipòsits de ceràmica i el suc seguia a Banyuls mitjançant unes conduccions. Des del coll es pot seguir un camí també senyalitzat fins a la Torre de

A quina botella anirà a parar

La Torre de Madaloc, també anomenada Torre del Diable, és situada en el terme comunal de Cotlliure a la comarca del Roselló (Catalunya Nord), encara que una part de la bibliografia l'atribueix al terme de Porvendres.

És a prop[1] de l'extrem meridional del terme, en el vessant septentrional del Pic de Talaferro, dins del terme cotlliurenc, però molt a prop del de Porvedres

Sant Pere de la Saleta

El lloc és esmentat l'any 981 com a pogium Madalanco, mentre que la torre no apareix fins al 1340 (torra de Madaloch). Molt probablement fou construïda, com la propera ,Torre de la Maçana per Jaume II de Mallorca.

Formava part d'una xarxa de dispositius de vigilància (com també la (Torre de la Maçana) de la mar que es poden retrobar a tota la costa dels Païssos Catalans i fins i tot a tota la conca mediterrània.

Aquesta ttorre que data del segle XIII, però té un basament romà, s'eleva a 656 metres d'altitud i es beneficia d'una situació estratègica que permet de veure, i vigilar, tota la plana i la costa del Rosselló. Des d'aquest punt es podien fer senyals per a assabentar la població d'un atac imminent.

Actualment serveix com a repetidor de televisió..

Des d’aquest pun hi ha d’haver una vista imponent. El nostre camí era ja de tornada, i varem deixar la torre per una altre sortida, el camí va perdent alçada fins arribar a la vall, allà agafàrem una variant que ens porta fins a l “Celler dels Templers”, havien obert i ho hem aprofitat per a comprar vi, un parell d’ampolles del Gran Cru.

Amb el nostre trofeu sota el braç hem seguit cap el lloc del vehicle com que aquest cop teníem clar que arribaríem tard, ens hem endut un entrepà i ganyips per a cadascú, en total hem caminat unes tres hores.

Sant Martí i Sant Joan de l'Albera i castell de Bellaguarda

Avui ens hem arribat fins al Voló i el Fort de la Bellaguarda a la Catalunya Nord, hem passat per el Pertús i hem quedat bocabadats del moviment de cotxes i de gent, les voreres plenes de gent amb bosses, paquets, com era Andorra als anys 60. Un pensa que estant tot alliberat, sense fronteres ni duanes havia desaparegut aquest tipus de comerç, doncs no.

Sant Martí de l'Albera

No hem trobat el desviament per a anar a Bellaguarda, i hem anat a parar al monestir de Santa Maria, un lloc de pregària on hi ha petites cases on creiem que hi viuen persones soles que es dediquen a la pregària. A continuació hem seguit cap les ermites romàniques de San Joan d’Albera i la de Sant Martí d’Albera, les dues queden en un indret molt tranquil, solitari amb tres o quatre cases al seu voltant, es respirava tranquil·litat i sobre tot fresca, les dues queden a una bona alçada.

Sant Joan de l'Albera

De tornada vàrem anar cap al poble del Voló, hi arribàrem al migdia quan les parades començaven a endreçar les coses, al migdia s’acaba el comerç i tothom a dinar. L’oficina d’informació era oberta i ens facilitaren un recorregut per la vila: L’església de Sta. Maria, la torre quadrangular, l’Espai de les Arts, la campana del 1436 de 832 quilos de pes, El Petit Tambor, un noiet, que amb 12 anys, va morir a la Batalla del Voló l’any 1794. En fi i altres coses que els francesos saben retratar molt bé, i que constitueix el circuit cultural del poble.

Vàrem dinar al mateix poble, en el restaurant “Le Glacer”, Un cop dinats i amb un sol que déu ni do, ens atrevírem a agafar el vehicle i anar cap a El Perthús, per a veure de trobar el castell de Bellaguarda. Sense cap problema vàrem trobar el camí cap el castell, que sota un sol de justícia vàrem visitar. Es tracta d’un castell de defensa que domina el pas entre França i Catalunya, i que te una superfície notable, ho expliquem tot seguit:

El castell de Bellaguarda:

És molt probable la presència d’una construcció al cim del Pujol abans de 1324, data de les primeres mencions del fort. Els castellans que es succeeixen en la fortalesa cobren un portalatge al Coll del Portús, utilitzant aquest ingrés per a mantenir la torre. Però aquella es va enrunant.

El tractat del Pirineu, l’any 1659, crea la frontera actual entre França i Espanya, donant el castell a França i migpartint el Priorat edificat a sota, al Coll de Panissars.

Vauban farà arrasar l’antic castell, i després faltat de sorra en la construcció de la nova fortalesa, comprarà les pedres de sorrenca de Panissars per concassar-les.

Descripció dels edificis

Entrada al Fort de la Bellaguarda

Camí de Ronda: Primera línia de defensa, via empedrada que dona la volta al castell (1Km. aprox.), costejada per dues voravies que facilitaven el tir rasant dels defensors.

Els Bastions: Des del camí de Ronda es poden percebre els cinc grans bastions del segon recinte.

Alguns abrigaven el polvorins proveïts d’un sistema de ventilació.

El pont llevadís i la Porta de França: Es actualment el sol accés possible al castell. El pont llevadís actual seria de la segona meitat del segle dinou. Un ample ram d’escala mena al Pati d’Honor, immens espai rectangular rodejat d’edificis.

La Capella: Fa 11,20 d’amplària per 17 m. de llargària. L’Altura de 12,50m. ha estat dividida en dos per un sòl instal·lat al segle dinou. De la tribuna antiga només queda el terra.

La terrassa panoràmica: En fer una primera visita a Bellaguarda l’any 1679, Vauban, quan va arribar al nivell de l’actual terrassa es va exclamar: “Aquesta plaça forta, no la domina res! Per sobre els seus baluards es poden veure igualment les planes de l’Empordà i el Rosselló!”.

En efecte, des d’aquest lloc privilegiat hom pot apercebre, al sud, la plana de l’Alt Empordà de la Jonquera a Figueres, a l’oest, els Aspres i el Canigó, a l’est, les muntanyes de l’Albèra que avancen cap al mar, al nord en fi, tota la serra de les Corberes. Enfront de la terrassa, la vista capbussa sobre l’autopista i les instal·lacions frontereres dominades per la piràmide edificada per Ricard BOFILL, símbol de les dues Catalunyes. Vauban, fa tres-cents anys, no havia faltat d’acollir el lloc més convenient per a dominar amb una potent fortalesa aquest pas essencial del Pirineus

 El Pou: No es sap quan es va començar la cavada del pou, però, l’any 1686 Vauban fa parar les obres perquè no es trobava aigua. Pensa que les sis cisternes del castell donen una aigua suficient per aguantar durant un setge molt llarg. Tanmateix el pou fou acabat uns anys després i la seva aigua potable es va utilitzar i l’utilitzen encara els habitants del castell. El pou té 65 m. de fondària per 6 m. de diàmetre. Un sistema de cadenes amb grans cubells de fosa servia per a poar l’aigua que després era buidada en una canalització. L’ha substituït una bomba elèctrica. Una sèrie d’aixetes al llarg de la paret, servia per a emplenar les ampolles amb aigua de la pluja.

Un cop acabada la visita ja sortírem direcció Banyoles, feia molta calor i només teníem ganes d’arribar a casa.

A Elna i Cotlliure a la Catalunya Nord

Aquest dimarts hem anat a Elna i a Cotlliure, hem sortit cap a Figueres per Esponellà,  Crespià i Avinyonet hem anat en direcció a Llers. Pot semblar que fas volta però t’estalvies de passar per Vilafant i traspassar Figueres, Llers queda dalt d’un turó i té una bona vista sobre l’Empordà, la Carme diu que està millor situada que Lladó.

Hem creuat la frontera i hem anat en direcció a Elna, pel camí hem pogut admirar el Canigó, impressionant se’ns ha presentat blanc com un miratge, com una visió fantasmagòrica bellissim.

Elna és un poble molt curiós, se li diu la “vila de les arts” és un carrer allargassat que devia ser l’antiga carretera i que esta molt cuidat , amb totes aquelles botigues típiques franceses que tenen un aire diferent de les nostres. potser perquè a vegades la seva manera de posar les coses és diferent. El poble es veu acollidor, net i polit. El nucli antic esta construït dalt d’un turó des de on es domina tota la plana del Roselló.

Hem visitat la Catedral consagrada l’any 1069, el seu claustre fou construït entre el segle XII i XIV, en ell es reflecteixen les influències rebudes en cadascuna de les galeries que conformen el claustre . Els temes tractats en els diferents capitells son inspirats en la vida de la Verge i de Jesús.

Cal fer notar que no hem tingut massa temps per visitar-ho tot doncs hem arribat a l/4 de dotze i a ¾ de dotze ja tanquen les portes, aquests francesos tenen el mal costum de tancar fins hi tot els comerços a les 12 del migdia. Nosaltres a aquesta hora ens prenem el cafè de mig matí ells ja son al migdia.

O sigui que la propera vegada ens haurem de llevar una hora abans per visitar el Museu Terrus que ens ha quedat per visitar. Si que hem pogut veure una estàtua d’Aristides Maillol que anomenen “La Pomona” i que forma part d’un monument que hi ha en homenatge als morts de les guerres europees..

També hem de ressaltar que Elna és la ciutat més antiga del Roselló i que pertanyia a la corona de Catalunya i Aragó.

Cotlliure

Desprès d’una volta pel carrer allargassat ens hem dirigit cap a Cotlliure on teníem l’idea de dinar i fer-hi una passejada, a l’hora que hem arribat i veient el panorama a França hem decidit que el millor era anar a dinar i així ho hem fet, davant mateix del pàrking hi havia un restaurant italià “El Verona”.

El restaurant no era molt gran però quedaven tres taules de dues places cadascuna que hem omplert ben aviat. o sigui que el restaurant estava ple del tot. hi havia menú  però hem agafat una amanida cadascú, una amanida d’aquestes que hi ha força cosa i que ja fas amb un sol plat.

Al sortir hem visitat l’oficina de turisme, hem recollit un mapa de la ciutat i hem fet una passejada arran del mar, l’estil de les cases ens ha agradat molt les han anat pintant de diferents colors com van fer a Girona en el seu moment  De fet el castell, el far i l’entorn fan de Cotlliure una vila inusual, et quedaries un dia, dos, en fi ..ens hem anat cap al cementiri a veure la tomba d’ Antonio Machado el poeta andalús que està enterrat junt amb la seva mare en aquest indret.

És curiós que continuen enterrant majoritàriament a terra quant aquí en els pobles tothom ho fa en tombes de 2 i 3 pisos, és una llàstima que no hàgim copiat aquesta manera.

No podia faltar comprar el vi de Banyuls i les anxoves de Cotlliure un cop feta la compra retornàrem pel mateix camí de l’anada.

Els dos indrets visitats ens hi caldrà tornar-hi a la primavera i potser dormir una nit almenys a Cotlliure.

A Perpinyà capital del Roselló

Avui hem anat a Perpinyà, capital del Roselló. De fet era una visita anunciada desprès de Ceret i Banyuls. Perpinyà la gran desconeguda per nosaltres malgrat la seva proximitat (proximitat des  que estem a Banyoles) es just a 103 km. de Banyoles o sigui més a prop que Barcelona.

El trajecte és molt fàcil doncs l’autopista et deixa molt a prop de la Ciutat si surts a “Perpinyà Centre”.

L’Oficina de Turisme esta junt amb el Palau de Congressos , lloc on havíem estat per un sopar, un any, la nit de Santa Llúcia.

Amb el mapa de la ciutat per senyera hem atacat la part antiga de la vila, malgrat el destí final o motiu de la visita era el Palau dels Reis de Mallorca.

L’entrada al barri vell l’hem fet per la porta del Castillet, anomenada de Notre Dame és un torre  i castell de maons i és el portal d’entrada a la plaça de la Resistència i al barri antic.

Hem segui cap a la plaça de la República on hi ha un mercat de fruites i verdures l‘aire lliure i on els carrers batejats amb el nom francès i amb el català comparteixen cartell amb el nom que abans tenia al carrer, que en la majoria de casos son noms de oficis.

Els carrers estan plens de vida és un barri vell de carrers estrets però amb una animació que et sorprèn.

Les parades de fruita i verdura unes amb les altres, les fleques, les peixateries és un conglomerat que no hi ha res que desentoni, el bar amb dos o tres taules el carrer, el lloc dels diaris, la dona que saluda l’home amb un carretó amb els paquets doncs no hi ha cotxes.

Tot això fa que el carrer sigui el protagonista.

La gent que atent és cordial, França dona exemple de com cal tractar els clients . Algú diu que no els hi surt del cor.... a mi més igual el que val és que et somriguin , que et mirin a la cara que et donin les gràcies, tot això és el que val per mi. Hem comprat alls, albergínies  bé de preu a i pastes japoneses per aperitiu.

Escultura davant de l'ajuntament

Entre carrer i carrer hem visitat la Catedral de Sant Joan que esta a la plaça Gambetta, abans de la llana, es una catedral que fou construïda a partir del 1234 i fou transformada a partir de l’any 1433, d’estil gòtic és molt carregada d’imatges sobre tot els altars laterals. Després hem vist que ens hem deixat de visitar l’únic Claustre – Cementiri de França, això sol ja justificarà tornar-hi anar.

L’Ajuntament o Hotel de Villa també queda molt a prop del mercat i de la moguda del barri vell, es un edifici molt elegant del Gòtic Civil amb un pati interior de tradició mediterrània en un marc esplèndid per una obra cabdal d’Aristides Maillol, el bronze de la” Mediterrània”.

Hem anat seguint per carrers fins arribar als contraforts del Palau dels Reis de Mallorca, Castell que queda situat al centre de la ciutadella, segons sembla és el monument més important de Perpinyà i una de les mostres més notables de l’arquitectura Civil i Militar medieval.

De fet l’hem visitat tot, però mal visitat, hem començat pel mig enlloc de fer-ho pel començament perquè ens a enredat una exposició que hi ha sobre l’art gòtic en temps dels Reis de Mallorca. Es una mostra de l’orfebreria, la escultura i la pintura de les viles, pobles esglésies i monestirs del tot el Pirineus Oriental.

L’exposició utilitza varies sales petites del Palau, esta tot exposat amb un criteri que no havíem vist fens ara doncs les sales són completament fosques i les imatges, pintures etc. només il·luminades per un focus de llum intensa que les il·lumina. Tot molt bé tenim tot el guió que guardem en el dossier de la visita. Hem visitat abans de marxar de Palau la Torre d’homenatge, hem pujat fins dalt el mirador on hi ha una visita esplèndida doncs s’albiren les diferents torres de guaita que hi ha als 360 graus que envolten el territori així com les Alberes amb el Puig Neulos i sobre tot el Massís del Canigó, majestuós hem d’anar-hi.

A les dues del migdia cansats i esma perduts doncs des de les 10 del mati que ja érem a l’Oficina de Turisme hem fet retorn al Parc on teníem el cotxe. Ens hem menjat els entrepans en un parc (aquest ha sigut un canvi en les sortides del dimarts ). El Parc al costat del parc on teníem el cotxe és molt bonic hi és diu Bir-Hakeim amb font sortidors d’aigua, molt net endreçat amb un guarda que vigila, que bé que ho tenen.

Hem pres cafè a prop de Le Castillet i hem agafat el vehicle devien ser les quatre quan hem marxat cap a casa.

Banyuls i el Mas d' Aristides Maillol

La sortida d’aquest dimarts ha estat al Museu Maillol a Banyuls de la Marenda, Museu instal·lat en la Masia o Mas on va treballar-hi molts anys i on finalment va ser enterrat en el jardí de la mateixa casa. El Mas es troba a 4 quilometres de la Ciutat per la carretera que baixa del Coll de Banyuls en un paisatge ple de vinyes que des de el mateix coll s’escampen per tota la vessant de les Alberes.

De les tres possibilitats d’anar a Banyuls hem triat la del mig, per Espolla hem fet una carretera que fa menys d’un any varem fer i que a part de 1200 metres que no esta asfaltats esta en bones condicions tenint present que no hi ha trànsit. En el Coll si troba un Monuments als Refugiats que varen creuar la frontera al final de guerra i ho feren per aquell indret, la inscripció diu que també mes tard molts d’ells van ajudar a l’alliberament de la França.

La baixada des de el Coll fa molta pendent i és d’una bellesa inusual doncs passa entre vinyes, vinyes que ja hem pogut veure com collien el raïm, el raïm és cull manualment doncs es impossible l’accés de qualsevol mitja mecànic, les terrasses que fan les vessants son molt estretes i les persones que cullen porten un recipient gros a l’esquena com una motxilla on els altres recollidors hi van abocant els poms de raïm que cullen.

El terra es de licorel.la molt semblant ales vinyes del Montsant i el Priorat.

De vegades, conèixer els escenaris on els artistes han forjat la seva obra és imprescindible per entendre-la. És el que passa amb l'escultor Aristides Maillol i el paisatge de Banyuls de la Marenda. Fer el passeig que, seguint un rierol, ens porta fins el mas-taller on Maillol treballava resulta extraordinàriament enriquidor. Que avui en dia encara existeixi aquest indret és fruit d'una relació que començà amb un intercanvi epistolar sorprenent.

EL Mas on es troba el Museu Maillol ha estat reconstruït amb molta cura i els hi ha quedat molt bé el conjunt de la Masia i l’entorn de vinyes que el fa molt acollidor.

Aristides Bonaventura, Joan Maillol va néixer a Banyuls el 1861 i va morir a la

mateixa ciutat l’any 1944. El Museu recull un seguit de peces de bronze algunes de tamany natural i també algunes pintures i esbossos, la seva col·locació en l’espai és molt harmònic.

Monument a la sardana a Banyuls

Ens hem arribat fins a Banyuls on hem fet un vol pel poble per a veure on podíem dinar, doncs en la majoria de llocs donen dinar fins a les dues, al final ens hem decidit per Chez Rosa un menú d’un preu superior a l’estàndard de casa nostra però molt ben servit i el menjar molt bé. Val a dir que hem menjat patates dauphinesses que estaven d’allò més bé. A la tarda ens hem decidit per a anar fins a Sant Genís de les fonts o Sant Genís de les Fontaines on hem visitat el claustre i l’Església d’un monestir Benedictí construït l’any 861. El claustre que té la singularitat que els capitells son de tres tipus de Marbre  el blanc de Ceret, el vermellós de Vilafranca i el negre de  les Corbieres el Llindar de l’entrada de l’església data del 1019, l’Església   molt carregada d’imatges en té una de la Mare de déu de Montserrat poblament pel fet que durant una època va pertànyer al Monestir de Montserrat. Sant Genis queda a la carretera de Banyuls a la Vajol i Ceret i no res més que aquest monestir i una Capella dedicada a Santa Coloma de Cabanes un petit edifici d’origen mitjaval quasi en ruïnes, situada a 2 quilometres del poble. De Sant Genis hem anat a trobar la A-9 La Catalane fins a Girona i Banyoles; 

Santa Eulalia de Palau i Sant Esteve de Palau Sardiaca

Aquest dimarts hem anat a fer la descoberta de les ermites romàniques properes al Fluvià. Hem començat per Santa Eulàlia de Palau, hem continuat amb Sant Esteve de Palau Sardiaca, hem seguit cap a Garrigàs on hem vist l’església de Sant Miquel de Garrigàs i finalment ens hem apropat a Vilajoan per veure Santa Maria de Vilajoan.

Palau Santa Eulàlia son dos veïnats que queden a dos-cents metres l’un de l’altre en el primer que hem visitat s’hi troba l’església romànica de santa Eulàlia de Palau que es troba al centre del poble.

Santa Eulàlia de Palau,

Des de l’any 915 tenim documentat  el lloc de Santa Eulàlia, la qual cosa fa pensar que ja existia una església sota aquesta advocació.

Apareix com a parroquial als nomenclàtors del s. XIV. Aquest edifici, del s. XIII o potser fins i tot de la primera meitat del XIV, exemplifica l’època de transició del romànic al gòtic. Consta d’una nau rectangular sense absis destacat. La volta que cobreix la nau té forma apuntada. com també l’arc toral que la reforça vora l’extrem oest. A la façana est s’obren dues finestres paral·leles d’arc de mig punt i de doble esqueixada; al mur sud hi ha dues finestres però d’una sola esqueixada. La porta, d’arc   de mig punt fet amb grans dovelles, és ja estilísticament gòtica.

Tot el monument s’ha construït amb carreus ben tallats disposats en filades; a la meitat occidental de l’edifici, però els carreus són d’un color més fosc. Dins l’església es conserva una pica baptismal romànica, decorada amb un fris d’arcs cecs que en ressegueix la part superior del cos.

Un cop hem fet unes fotografies hem anat tot passejant fins a Palau, com a veïnat ja és una altre cosa, les cases de pedra, jardins ben polits, flors als balcons, molt diferent del primer veïnat on hem estat.

Aquí a Palau l’església està dins d’un palau que s’està rehabilitat gràcies sembla ser, al propietari que té la casa davant del palau i que el va comprar en el seu moment. Va comprar una ruïnes doncs està molt malmès. Estan treballant en consolidar la façana i mentre estàvem mirant l’edifici ha arribat el cap de l’obre. Ell ens ha acompanyat a l’interior,  i gràcies a ell hem pogut entrar dins de l’església cosa  que ho hem fet a traves de dos taulons que tenen posats per entrar-hi. Ell ens ha explicat que s’està fent una rehabilitació per etapes i han començat per assegurar la façana i les parets laterals. Hi ha molta feina però també és cert que en tres o quatre anys el canvi serà espectacular, hi tornarem....

Sant Esteve de Palau Sardiaca

La història de l’església va estretament lligada a la del palau dels ardiaques, ja que aquest es va construir al costat d’una església dedicada a Sant Esteve que s’integra al castell com a capella.

Sant Miquel de Garrigàs

L’edifici constitueix un interessant exemplar d’església del s. XI, on encara perduren formes constructives i espacials del s. X. Malauradament, el seu estat actual és d’abandó, fet que cal deplorar.

És un edifici rectangular que es pot dividir en tres cossos: la nau, un espai a manera de transsepte i l’absis. La volta de la nau és una mica ultrapassada, la del creuer és de canó i perpendicular a la de la nau, i finalment la de l’absis, de forma trapezial i amb el seu eix una mica desviat cap al sud, també és de volta de canó.

Quatre finestres il·luminen el temple, són de doble esqueixada i arc de mig punt, i s’obren al mur oest i sud de la nau  i sud est de la capçalera. Les finestres de l’absis tenen els arcs extradossats per una arquivolta.

De les tres portes de l’edifici, dues són originals: l’una s’obre al frontis i l’altra a la façana sud; la tercera, que és posterior, sobre al mur nord del creuer.

Santa Maria de Vilajoan

Sortint ens hem arribat a Garrigàs on hem anat a conèixer Sant Miquel de Garrigàs , una església del segle XIII. L’edifici es troba a 500 metres del nucli de Garrigàs, el temple fou objecte d’obres de restauració l’any 1993, es tracta d’una església molt senzilla sense ornamentació exterior.

Desprès de fer unes fotografies i veure els entorns hem sortit cap a Vilajoan, un poble agregat a Garrigàs, l’església està al centre del poble i es troba sota l’advocació de Santa Maria. Fins el segle XI l’església només tenia una sola nau. Posteriorment, al s. XII se’n va afegir un altre al sud.

Hem acabat la visita i hem decidit de tornar a dinar a casa, doncs a la tarda teníem coses a fer a primera hora.